Què passa quan l’amor d’una família no és suficient?
Aquesta és una història que submergeix al lector en un món d’emocions fortes i conflictes nascuts d’unes tradicions de segles d’antigüetat.
Que tan profundes són les arrels, quant estretament estan entreteixides les vides i les vinyes, que tan difícil és arrencar-les de la fèrtil terra catalana?
Amb un escenari de Catalunya en ebullició, des de les tensions polítiques fins a les valls vitivinícoles del Penedès, “Arrels arrencades” convida al lector a un viatge a través dels conflictes interns i externs que defineixen una família.
A mesura que els personatges es debaten entre la lleialtat i l’autenticitat, es troben amb reptes que podrien canviar-ho tot. És una crònica de l’amor, la determinació i la lluita per trobar la pròpia identitat en un món que canvia constantment, però que poques vegades li permet a un individu sortir del patró establert.
Arrels arrencades
Daniela Pòpovitx 😀
Pròleg
16-17 de setembre de 1855
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
A les terres dels Silvestró, tothom ja s’havia preparat per a la verema, que començaria el dia següent. L’Ull de Llebre havia madurat inusualment aviat, pràcticament abans que el Xarel·lo, omplint les valls d’un olor embriagador. Era meravellós, encara que suposava molta feina i poc de temps per fer-la.
Però, abans d’això, la jove senyora de la casa tenia una tasca important.
L’aire a la casa era dens, carregat d’una mescla d’expectació i angoixa. La Felipa, embarassada per tercera vegada, s’acostava a la data del part. Els dos embarassos anteriors havien acabat cadascun amb la seva pròpia tragèdia i, en aquesta ocasió, l’esperança s’entreveia, tremolosa i ja tan necessària, a través del prim però sòlid vel de por que ho embolicava tot.
Les contraccions van començar a la tarda, suaus i esporàdiques al principi, però augmentant en intensitat i freqüència a mesura que avançava el vespre i s’apropava la nit. La Felipa, recolzada al llit, s’enfrontava a cada dolor amb una barreja de valentia, resignació i esperança.
L’Antònia, la seva germana major, que ja tenia tres nens i sabia quant anyorava aquest moment, sostenia la mà de la Felipa, oferint-li paraules d’ànim i suport. La seva mare, la Josepa, es movia per la casa amb una calma tensa, preparant els llençols nous, aigua calenta i tot el que podrien necessitar.
Amb el pas de les hores, els crits de la Felipa van omplir la casa. La suor li brollava del front, els seus músculs es tensaven i la seva respiració es feia cada vegada més agitada. Ni tan sols la brisa fresca que entrava per la finestra i anunciava l’arribada de la tardor podia airejar l’habitació, plena d’una tensió palpable.
La llevadora, una dona experimentada de mirada tranquil·la que van convidar quan els dolors es van fer més freqüents, guiava i animava a la jove, donant-li consells per a cada empenta. Era un part llarg i complicat. El nadó no venia ben col·locat i el seu progrés era lent.
En el moment de la foscor més profunda, quan fins i tot la lluna s’havia amagat darrere d’uns núvols i només les espelmes il·luminaven l’habitació, la Felipa va llançar un crit agut, un so desgarrador ple de dolor i angoixa. La llevadora va comprovar que el nadó s’havia quedat encallat i, amb una decisió ràpida que neixia d’anys d’experiència, va intervenir amb un ganivet gran prèviament reposat a l’aigua calenta. La sang va tacar els llençols i les mans de la llevadora, però en realitat no n’hi havia tanta.
Hi va haver un moment de silenci, ple de por. La Josepa i l’Antònia havien deixat de respirar i s’havien posat pàl·lides, però uns pocs segons més tard una alegria inmensa va il·luminar els seus ulls.
Finalment, després d’hores de patiment i amb un darrer esforç gairebé involuntari de la Felipa, un crit potent es va unir al seu propi, omplint la casa, donant li la benvinguda a l’alba. Era el crid d’una vida nova.
La llevadora va netejar el nadó i va tallar el cordó umbilical. La Felipa, esgotada però feliç com mai abans d’aquell moment, va acaronar la pell encara arrugada del seu fill. Perquè era varó, el seu primer fill, un nen fort i gran que li va robar el cor per sempre. Al cap tenia només un matoll de cabells de color vermell fosc, del mateix color que els cabells del pare.
—A què esperes, Tomàs? Celebra, tens un fill! És tot un Silvestró! —va cridar la Josepa per la finestra, plorant d’orgull i alegria.
Mentre la mare li ajudava a rentar-se i posar-se roba neta i la germana canviava els llençols del llit, la Felipa gaudia escoltant els crids de felicitat al voltant de la casa. La veu forta del seu marit Tomàs dirigia la cançó, plena d’una felicitat indescriptible.
Amb el sol ja sortint per l’horitzó i vessant raigs daurats sobre els raïms madurs, la casa s’havia transformat en un espai de celebració. El nou pare va entrar, ansiós però tímid, a veure al seu fill, que dormia plàcidament als braços de la mare. Felipa mai havia vist al seu marit tan mogut per les emocions.
—És un miracle… —En Tomàs estava agenollat al costat del llit perquè els ulls de tots dos estiguessin a una alçada similar. Tenia por de tocar aquell nadó que semblava tan petit amb uns braços que, de sopte, sentia maldestres, aspres i massa grans.
—Agafa’l, agafa el nostre fill. —I mentre ell agafava el seu fill per primera vegada ni tan sols intentant amagar les llàgrimes de felicitat, alleujament i amor infinit que ja sentia per aquell petit ésser, ella li va preguntar pel nom del nadó.
—És un nen que, finalment, ens porta la felicitat. —Mentre ho deia, els dits de la mà dreta d’en Tomàs es van entrellaçar amb els de la mà esquerra de la seva dona. Ell no era home de moltes paraules, no sabia com donar-li les gràcies per aquest regal. Esperava que Felipa ho entendria d’aquest contacte simple, però ple d’amor—. Jo dic que hauria de ser Fèlix.
—Fèlix Silvestró i Pasqual… —Un somriure es va dibuixar als llavis de la Felipa. Veia un volcà d’emocions als ulls i a cada moviment del seu home. A la tendra força de la mà que ell tenia enllaçada amb la seva, sentia tot allò que les paraules mai podrien expressar—. M’agrada com sona. Benvingut, fill.
Part I: Les arrels
1
17-18 de setembre de 1857
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
—Felipa, hi arriba! —va cridar l’Antònia.
Abans que la petita fúria, de cabells vermells com el foc, arribés fins a la seva mare que estava preparant el dinar a la llar, uns braços forts van recollir el celebrant i el van fer volar. El riure d’en Fèlix va ressonar per tota la casa, lluint tan brillant com el càlid sol de setembre.
El pare el mantenia ben alt, mentre el petit xisclava, feliç. Quan el va llançar a l’aire, el nen no va sentir cap por, perquè tenia tota la confiança del món en les mans segures del seu pare. Sabia que, passés el que passés, hi trobaria consol i seguretat.
—Deixa’l descansar una mica, Tomàs, ja veus que està més vermell que un tomàquet.
—Calla, dona, que no li passarà res per jugar una mica amb el seu pare. No és així, fill?
—Més, més! —va ser l’única resposta del petit, que va estendre els braços imitant les ales dels ocells.
Bona part de la família s’havia reunit per celebrar el segon aniversari del primogènit de Tomàs i Felipa Silvestró. Alguns ho admetien en veu alta i altres no, però tots l’adoraven. No havien vingut només aquells que vivien força lluny o tenien molta feina.
Tothom sabia que els Silvestró farien una festa més que agradable. A més de celebrar l’aniversari d’en Fèlix, per a la majoria de cosins, oncles, tietes, àvies i avis, aquest dia seria la primera ocasió de veure les dues bessones, la Mercè i la Maria, nascudes a l’agost.
Les àvies, tietes i cosines havien preparat tants pastissos i tota mena de dolços per en Fèlix que la Felipa s’agafava el cap i només podia negar amb impotència, encara que sempre acabava agraint i acceptant el detall amb un somriure.
El petit es passejava pel pati, lladre de cors, mostrant tot l’encant del qual alguns encara no havien caigut esclaus, cosa que s’explicava només pel fet de no haver conegut el primer fill dels Silvestró fins aquell dia. Tothom gaudia de la seva presència, buscant cridar la seva atenció amb gestos graciosos.
En Fèlix ja demostrava tenir una qualitat que, tantes vegades durant la vida d’un home, resulta ser de gran utilitat… reconeixia l’humor de la gent, les seves intencions i sentiments més profunds. Per tant, encara que tothom li oferia somriures i dolços, ell corresponia només a aquells que li agradaven i a les mostres d’afecte que sentia més sinceres. Abraçava amb tota la força dels seus petits braços en Mateu, el seu tiet ben estimat i germà gran del seu pare, però fugia del somriure fals d’en Roger, el germà petit. La resta de familiars passava pel mateix tamís que era el cor pur d’aquest nen. Era prou fixar-se en les mirades d’avorriment que algunes tietes grans, de colls estirats i postures rígides, intercanviaven quan una de les bessones començava a plorar, per saber que en Fèlix, com a germà gran que era des de ja feia més d’un mes, ho sentiria i no s’aproparia a aquestes senyores.
El menjar abundant, els diferents pastissos i sobretot, per als adults, els vins dolços i madurs de la casa, creaven un ambient relaxat i festiu. Mentre el sol començava la retirada cap al ponent, la gran cobla de tres quartans formada pels germans Silvestró escalfava l’ambient encara més. En Mateu era el millor flabiolaire de l’Alt Penedès —hi havia qui deia que de tota Catalunya— i tenia una veu agradable i profunda que feia que les ànimes trobessin pau i gaudi durant les nits després de molta i bona feina, una veu que va conquerir el cor de la seva Aina. En Tomàs tocava bé el tible, i en Roger feia als dansaires moure’s en patrons complexos per seguir les melodies del seu sac de gemecs.
La Felipa ballava amb la seva germana i els altres, però mirava directament el seu marit, dedicant-li cada pas dels peus descalços sobre l’herba encara verda. No necessitava el vi per a sentir-se embriagada, la felicitat que feia uns anys vivia amb en Tomàs ja n’era més que prou.
Ell també la mirava amb intensitat, admirat per la bellesa d’aquells moviments i aquell somriure màgic que, sabia, era només per a ell. “T’estimo”, deien els seus ulls. Hi havia més en aquelles mirades, coses que, sense tenir nom, ho incloïen tot —el passat compartit, el present tan meravellós i les promeses del futur.
A l’alba, mentre la majoria encara dormia després d’una nit llarga i alegre, en Tomàs es va aixecar del llit ple d’energia. Se sentia jove, fort, estimat… feliç. Va trobar la Felipa donant-li el pit a una de les nenes. Va abraçar la seva dona i la va acariciar amb tendresa, recorrent aquella espatlla ferma però de pell suau que tan bé coneixia, fent que la Felipa tremolés lleugerament. Després de xiuxiuejar-li a la Felipa el gran plan del dia, va besar els peus del nadó i es va apropar al bressol per besar també la seva altra filla que encara dormia. Després va sortir, es va rentar i va anar a despertar el seu fill.
—Estàs preparat, Fèlix?
La mirada confusa i encara endormiscada va ser ràpidament substituïda per una claredat que tallava l’alè del pare.
—Nem a la vinya?
—Sí, avui comença la verema i tu pots collir el primer raïm madur, com t’havia promès.
L’alegria innata del nen, augmentada per l’arribada d’un moment tan desitjat, era contagiosa. Encara que estaven influenciats per la nit anterior, alguns adults s’hi van unir. Fèlix no volia sortir de casa sense el seu tiet Mateu i aquest, encantat pel gest del petit, el va portar d’esquena cap a les vinyes.
—Dóna’m en Fèlix, Mateu. Vol tallar el primer raïm.
—No, no pots agafar-lo alhora que li ensenyes què ha de fer. Jo el sostindré i tu ensenya-li.
—D’acord, així ho farem. Fill, veus algun raïm bonic i madur? —El nen va assenyalar cap a una pila de grossos grans foscos que es lluïen a la primera llum del matí. En Tomàs va passar el polze pels grans—. Perfecte. Agafa el raïm, així. Agafa’l fermament, però no el comprimeixis massa fort per no aixafar els fruits. Ara pren les tisores i posa-les aquí, on acaba el raïm, i talla. Vigila de no danyar la resta de la planta, hem de conservar bé cada cua, només es talla fins aquí.
Completament concentrat, en Fèlix va agafar el raïm amb la seva mà petitona. Observant detingudament el raïm i tota la planta, absorbint les paraules del seu pare, buscava el millor lloc per tallar. Va apropar les tisores i va envoltar la branqueta amb elles, en un lloc gairebé perfecte. En Mateu va posar la seva mà sota la del seu nebot, tan petita, i, després d’un so metàl·lic, els grans d’un raïm perfectament tallat es van vessar al seu palmell com a perles d’un color porpra força especial. Va sentir com una llàgrima lliscava per la seva galta, sorgida de l’amor tan pur que aquell nen representava.
Buscant amb la mirada al seu voltant, en Fèlix va veure la cistella que li oferia el seu pare i, juntament amb el tiet, va deixar el seu primer raïm dins d’ella.
—Perdona, vinya, i gràcies —va dir el nen en veu baixa.
Un somriure orgullós en el rostre d’en Tomàs ho deia tot.
—Pren, fill, un gra del teu primer raïm.
En Tomàs i en Mateu també van prendre un gra cadascun, deixant la resta d’aquell raïm gros, perfectament dolç, per allò per al que realment estava destinat.
Ni anys més tard, ningú podria explicar per què precisament la collita del 1857 va produir tants dels vins més especials d’aquelles vinyes.
2
30 de març de 1864
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
Francesc, així volia en Fèlix que es digués el seu germà que acabava de nèixer aquell matí. Era un nom que li semblava al mateix temps fort i tendre, i començava amb la mateixa lletra que el seu nom. Així, estava segur, tindrien una connexió més propera des del principi.
Amb menys de nou anys, en Fèlix ja era part important de la vida i la feina de la família. Ajudava el seu pare amb les vinyes, absorbint el coneixement, completament amarat d’amor per la terra a la qual i de la qual havian viscut tantes generacions dels Silvestró que ja ningú podia recordar qui havia estat el primer.
Aquella tarda, mentre la seva mare encara es recuperava d’un part bastant difícil, l’àvia Josepa li va permetre veure el nadó. Embolicat en una manta que la besàvia —l’àvia d’en Tomàs— havia teixit amb la llana de les seves ovelles i, amb temps i amor, havia fet tan suau que semblava un núvol blanc i càlid, al Fèlix el seu germà li semblava tan meravellós que sentia que no hi podria haver res més bonic al món sencer.
Així estava en Fèlix, mirant el seu germà i absort en els pensaments, quan va sentir la mà del seu pare a l’espatlla.
—Què petit, no?
—Sí.
—Tots som petits quan naixem, és normal.
Pare i fill miraven al nadó, que dormia tranquil·lament al bressol que en Tomàs havia fet de bona fusta quan la Felipa estava embarassada per primera vegada. Recordar aquest fet li va despertar pensaments que no volia que enfosquissin la felicitat que sentia i, per tant, els va apartar. Tots els seus fills i filles van passar els primers mesos, o fins i tot uns anys, en aquell bressol marró clar, tan polit que en Tomàs encara hi podia veure el reflex del seu rostre. “Bona fusta. I tampoc al mestre li va sortir malament, sobretot sabent que soc un viticultor i no un fuster.” Aquell, el desè, també gaudiria del seu petit racó durant els primers mesos de vida. Deu nens en nou anys, i quins problemes havien tingut al principi! Alguns amics, després d’uns gots de vi, li havien demanat la recepta, ja que ell i la Felipa tenien tres parelles de bessons: dos nenes, dos nens i nen i nena. “Quina fortuna”, pensava sovint en Tomàs, “quina riquesa”. I quants secrets.
—Pare, pot ser Francesc?
En Tomàs es va sentir profundament tocat per la sincera puresa d’aquella pregunta. Sabia que en Fèlix volia un altre germà i que el seu gran desig s’acabava de fer realitat. Permetre que el nen li posés el nom al nadó seria una mena de fer la relació entre tots dos encara més forta, i això entre germans mai està fora de lloc. Ho va pensar durant uns moments. Al cap i a la fi, Francesc no era un nom dolent.
—O esperem que mare digui un nom…
L’esperança de rebre una resposta negativa era tan evident en la veu d’en Fèlix que en Tomàs no va poder evitar somriure, però li agradava el respecte que el nen mostrava permetent la possibilitat que el seu desig no sigui satisfet.
—Aixeca’t, Fèlix. Mira’m. —“Mare de Déu, com creix aquest nen.”— T’agrada el nom Francesc?
La brillantor d’aquells ulls meravellosos, càlids i daurats com a la mel, era una resposta més que clara. En Tomàs veia la seva imatge en aquell nen i estava més que orgullós amb el que hi veia.
—Sí, pare. És un nom bonic i crec que aniria bé amb els nostres noms.
—A, sí? —“Sobretot amb el teu, diablet!” En Tomàs volia riure de tant amor i tanta felicitat. La seva necessitat d’arrebossar els gruixuts cabells vermells del seu fill era tan gran que a penes es podia contenir—. I creus que a ell li agradarà?
En Fèlix va mirar al nadó.
—Sí, crec que sí.
Amb un somriure, en Tomàs va abraçar el seu primer fill i, sense poder contenir-se més, va passar la mà pels seus cabells. “Caram, aviat ja serà tan gran que no em permetrà fer-li això.” Però es va adonar que, de moment, el nen gaudia d’aquest contacte tant o més que ell.
En Fèlix es va apropar més a son pare i, amb una mica de timidesa, va abraçar-lo per la cintura amb el seu braç esquerre, mentre amb el dret bressolava lleugerament a l’últim dels fills que tindrien en Tomàs i la Felipa, que acabava de rebre el seu nom: Francesc.
3
Tardor de 1870
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
Els darrers raïms acabaven de ser tallats. Tothom participava en la trepitjada, cosa de la qual molts, sobretot els joves, gaudien obertament. Era l’oportunitat perfecta per a intercanviar somriures, mirades i alguns missatges xiuxiuejats. Hi quedava molta feina per fer, però ja s’havien celebrat alguns compromisos i casaments. Més d’un d’aquells nous o futurs matrimonis va començar justament així, durant una verema o trepitjant els raïms.
La comarca sencera estava plena de l’olor embriagadora a raïms madurs i de l’aroma, no menys embriagador, del most fresc. La tardor escurçava els dies i allargava les nits, pintant a poc a poc les fulles en tots els tons imaginables entre el groc i el vermell.
Amb la frescor creixent de la tardor, els diferents vins dels Silvestró començaven el període de maduració. Encara que havia estat un any excel·lent, en Tomàs tenia arrugues de preocupació per sobre de les celles, encara vermelles. Havia sentit notícies que no li donaven pau. Pensava molt, dormia poc, parlava encara menys.
La Felipa, ocupada preparant la casa per a l’hivern, veia la cara arrugada del seu marit i sentia els seus sospirs durant la nit, però esperava que ell decidís explicar-li què era això que l’estava molestant.
No així en Fèlix. Tens de tanta espera i sense poder aguantar més aquell silenci, uns dies després d’haver tornat en Tomàs de Gelida, en Fèlix li va preguntar què li passava.
—Pare, estàs bé? —Com a bon fill que era, la primera cosa en la que va pensar va ser la salut del seu pare.
—Per què m’ho preguntes? —En Tomàs se sorprenia cada cop menys amb la intuició del seu primer fill, la seva primera gran alegria, però això no significava que no intentaria evitar les preguntes difícils. Sabia que les preguntes d’en Fèlix solien ser-ho, ja que demanaven una resposta concreta. I ell tenia por de dir en veu alta allò que últimament li passava pel cap.
—Des de que vas tornar de Gelida, estàs callat. No em diguis que no acostumes parlar gaire, no és això. Ara estàs massa callat, és estrany fins i tot per a tu. I també estàs preocupat. Ho veig en la teva mirada, en la teva manera de caminar. Què passa, pare? Puc ajudar-te?
“Si tothom tingués els ulls i el cor tan oberts com aquest noi, resultaria més fàcil entendre el món i viure-hi”, va pensar en Tomàs. Buscava una resposta que no digués res, però ja estava cansat de les evasives i les mitges veritats. Sabia que el seu fill no podria ajudar-li, però almenys ja no portaria sol aquell pes que li pressionava les espatlles i li tenia el cor en un puny de ferro. Després de tot, hauria d’explicar les notícies en algun moment. Per què no començar per en Fèlix? El jove era el que més sentiria l’impacte d’aquelles paraules, tenia dret de ser el primer en conèixer les intranquilitats que turmentaven en Tomàs.
Li va parlar al jove del viatge a Gelida. De la gent que hi va trobar, dels bons preus que havia aconseguit per als vins madurs que en unes setmanes estarien preparats per a la venda. I, finalment, li va esmentar aquelles notícies tan terribles, sobre una malaltia de les vinyes que ningú podia aturar i que s’estenia per Europa i, prest o tard, segurament arribaria també a les seves terres.
En Tomàs veia el rostre del seu fill canviar de color, posant-se pàl·lid, mentre els seus ulls s’enfosquien del seu color natural de la mel fresca a un to més fosc i tancat, com ambre fos, que el pare mai havia vist. La vida d’en Fèlix estava enllaçada amb aquelles vinyes tant com ho estava amb els seus germans i pares, era el que més estimava. I ara s’acabava d’adonar que hi existia una possibilitat de perdre-les. La barbeta d’en Fèlix tremolava lleugerament i al pare li semblava veure ràbia, dolor i molta ràbia en aquells ulls que normalment s’assemblaven als seus, però que ara s’havien tornat gairebé irreconeixibles.
—On vas? —va preguntar en Tomàs quan el jove es va aixecar i, sense dir una sola paraula, es va allunyar de la gran taula de pedra de darrere de la casa al voltant de la qual havien passat tots junts, en família, tants matins, tardes i vespres meravellosos.
Però no va rebre una resposta. Només podia mirar l’esquena del jove mentre s’allunyava cap a l’únic lloc on, potser, trobaria pau i consol.
En Tomàs no es va moure de la taula ni molt de temps després que la figura d’en Fèlix es perdés entre les branques ja buides de les vinyes. Pensava en moltes coses, però la por, una por freda que no sabia d’on naixia, li ennuvolava la ment.
—I el nen? —va preguntar la Felipa apropant-se a la taula.
—Per allà… —va ser la resposta apagada d’en Tomàs, acompanyada d’un gest indefinit.
—Què anirà a buscar a aquesta hora a la vinya?
—A si mateix, suposo.
—Tomàs…?
—No facis preguntes que ara mateix no tinc forces per respondre.
I es van quedar així. Ella, amb les mans sobre les espatlles del seu marit, preocupada per la seva postura tensa i distant. Ell, pensant en que, abans d’adonar-se del que buscaven, tothom haurà de sortir en una recerca que els portaria per camins llargs i, sovint, intransitables.
4
Primavera de 1871
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
—Cesc, vine aquí! Necessito ajuda!
El petit, que jugava a prop de la casa, va córrer, sol·lícit, cap al seu germà. Des de la primera paraula, el primer pas, la figura més important del seu món es deia Fèlix. Estimava els seus pares, però en Tomàs li semblava llunyà, sempre treballant, i la Felipa era una figura a la qual no aconseguia entendre del tot.
En Fèlix també treballava, tenia tasques i deures importants, però en Francesc sempre el sentia a prop, la seva mateixa presència significava seguretat. Poc a poc, des del primer cop que el va veure, el germà gran, gairebé inconscientment, va anar substituint els pares i s’encarregava del petit amb molt d’amor i paciència. Això sovint incloïa altres dels germans més petits, però en Francesc realment passava més temps amb el seu germà o al seu voltant que amb els pares. El vincle que els unia era irrompible, més sòlid que les roques de Montserrat.
—Passa’m aquells taulers, un cada cop.
—Què estàs fent?
—T’havia promès una caseta, no? Aleshores, si vols que l’acabi aviat, hauràs d’ajudar una mica.
—I la posarem al castanyer? —preguntava el petit, amb un somriure tan ample que gairebé no tenia lloc en aquell rostre de nen tan bonic. Ja havia portat el primer tauler de la pila.
—On vulguis, però saps que no pot ser massa alt.
—A aquella branca llarga i torta, amagada a la part més baixa de la capçada?
La mirada de Fèlix es va posar en una branca forta i grossa. Era una tria perfecta. “Bon ull, petitonet!”
—I hi podràs pujar tu també? Podriem jugar a que vivim a l’arbre i no podem baixar perquè allà baix ens espera un ós fooorça gran. —Va saltar, amb la ma dreta aixecada per sobre del seu cap i l’esquerra estirada tant com podia cap al costat, per mostrar com de gran era aquell ós imaginari.
—A, i li tens por a l’ós?
—No, perquè tu em cuidaràs. —Aquella resposta senzilla i sincera no era un intent d’influenciar el germà, era el reflex del que el nen sentia com un fet, una veritat immutable.
—Ja m’ho pensaré —va dir en Fèlix rient i abraçant breument el petit—. Però primer hem de construir la casa!
Es van llançar a la feina. En Fèlix, amb una habilitat sorprenent per a un jove que encara no havia fet setze anys, construia a poc a poc quelcom que, al cap d’unes hores, es va convertir en una casa espaiosa, sòlida però lleugera, a punt per ser aixecada a l’arbre. Juntament amb el seu germà, mirava la seva feina ben feta amb satisfacció.
—Anem ja a l’arbre? —va preguntar en Francesc amb impaciència.
—No, és hora de dinar. Vinga, a rentar-se les mans i la cara, estàs fet un fàstic —va riure el major.
Com si no s’hagués adonat de la brutícia que tenia a sobre abans de sentir-ho del seu germà, el petit va mirar les seves mans i va córrer cap al pou que hi havia darrere la casa, seguit pels passos llargs i segurs d’en Fèlix.
—A veure, deixa’m a mi… Cesc, com vas aconseguir enbrutar-te fins als cabells? Mare meva! No et retorguis tant, nen, estàs tot arrebossat d’estella. —Tot i que intentava mantenir-se seriós, les espatlles d’en Fèlix tremolaven de riure—. Mare no ens deixarà entrar a la casa així.
Quan va acabar de rentar bé les mans, els braços, el rostre i gairebé tot el cap del seu germà petit, en Fèlix ja estava tot mullat. Raigs de suor i aigua li vessaven la cara, dibuixant línies sobre la capa de pols i baixant fins el coll de la camisa que portava. Se la va treure i la va esbandir, per a després abocar-se amb una galleda plena d’aigua, acabada de treure del pou. Estava tan brut que no veia cap altra manera de rentar-se ràpidament. Se sentia cansat, però era aquell cansament dolç que hi ve després d’una feina ben feta. Se sentia feliç.
En Fèlix va deixar la camisa amb la resta de roba bruta. Després es va posar una camisa marró, vella i gastada, però neta, agafada del bagul que ocupava el racó de l’habitació, al primer pis de la casa, que compartia amb els seus germans.
Es va aturar breument abans de sortir i va mirar al voltant de l’habitació on van créixer tots junts. Sentia com se li estrenyia la gola tan sols pensant que, potser, haurien d’abandonar-ho tot. Tenia ulls i orelles, havia sentit els xiuxiueigs del seu pare i el tiet Mateu, havia vist les mirades entre els seus pares. Això hauria d’esperar, era l’hora de compartir un dinar en família, un dels moments preferits d’en Fèlix de tota la setmana.
Finalment, el jove va baixar a l’espai principal de la casa, on es trobava la cuina, amb la llar al centre, i la taula de menjar al llarg del mur de la dreta. Era el cor de la casa, però era un espai femení, on ell cada cop sabia menys com comportar-se. Entenia que anava creixent, però estava confós i una mica trist pel fet que cada cop li era més difícil parlar amb la seva mare, sense que fossin converses sobre si estava cansat, què havia fet aquell dia o un altre tema semblant, superficial i de poca importància.
L’habitació estava plena. Una família tan nombrosa gairebé no hi tenia lloc, però era una família dins la qual els membres s’estimaven, es tenien respecte i paciència, cosa que feia la vida bastant més fàcil. Tot i que la paciència també té els seus límits…
—Pep, Tomàs, prou! —cridava la mare, mentre dos dels nens es llençaven unes branques que havien agafat de la pila que ella feia servir per encendre el foc—. Mercè, vine i ajuda’m amb aquesta olla. Laia, ves a cridar al vostre pare, digues-li que el menjar està a punt.
—Ja el crido jo, mare —va dir en Fèlix—, ha anat cap a les vinyes amb el tiet.
—En Mateu? D’on va sortir aquest home? No el vaig veure… —Per al jove, el tiet era només en Mateu, mentre que en Roger era el germà del seu pare—. Bé, ves i crida’ls, però afanyeu-vos, veniu mentre el menjar està calent. Us conec, no us quedeu atrapats entre aquelles vinyes tot el dia! Els nens ja tenen ganes i vosaltres… Josep! Deixa de tirar el teu germà pel cabell!
—Però si el té llarg, com una nena… —en Fèlix va sentir una part de la resposta del seu germà mentre sortia de la casa i es dirigia cap a les vinyes.
Després d’uns instants, el més gran dels Silvestró i Pasqual va sentir uns passos darrere seu i va veure que dos dels seus germans, en Mateu i en Francesc, el seguien. Sabia que els hauria de dir que tornessin, però només va negar amb el cap, va somriure i va córrer encara més ràpid, amb un pas llarg i lleuger que només permet la tendra i curta època de la joventut.
5
—Nenet…? Però com vas créixer! —La veu d’un home, jove i alt, va ressonar pel prat.
—Joan? Joan! —En Francesc es va queda mirant, mentre el seu germà gran corria i abraçava a l’home amb alegria—. Cesc, Mateu, veniu aquí! Aquest és en Joan, el nostre cosí més gran i més boig.
—Això de la bogeria sembla que és hereditari, saps… Però, a veure, no vull espantar el nen. —Es va asseure a la gatzoneta davant del més petit dels germans—. Hola, soc en Joan. I tu?
—Bona tarda. Jo em dic Francesc Silvestró i Pasqual.
—Ai, quina serietat…
—Ei, Joan, podries almenys fingir que saps comportar-te? —va riure en Fèlix i es va posar entre els seus dos germans, amb un braç sobre les espatlles de cadascun d’ells. En Mateu, que no havia obert la boca, mirava cap a la vinya, buscant el seu pare i el tiet Mateu—. Vinga, Mateu, digues hola, tu no ets petit.
—Hola —va obeir el nen, mirant el jove amb interès—. Qui és això, Fèlix?
—És el cosí Joan, el fill del tiet, no?
—Però quin nen més intel·ligent! Sí, Francesc, jo soc el vostre cosí Joan, fill d’en Mateu.
—Explica’ns, d’on vens? Com és que apareixes per aquí? Pensàvem que estaves a Sardenya.
—Ui, Fèlix, quantes preguntes. Bé, aquí estic, volia veure el meu petit cosí pèl-roig. Però mira, ja no ets tan petit. Quant de temps!
—Més de set anys. —Era en Mateu, el tiet, qui va respondre. Ell i en Tomàs caminaven cap al prat vora la vinya, on es trobaven el jove i els nens.
—Bé, pare, no cal que et passis la vida dient-nos com soc d’horrible.
—Silenci, tu que vas deixar sols els teus pobres pares ancians.
—Vinga, home, encara no tens cinquanta!
—Amb aquestes sorpreses no sé si hi arribaré…
En Tomàs somreia, veient l’alleujament i una felicitat enorme en cada moviment del seu germà gran. La mà que en Mateu després d’un moment va posar a l’espatlla del seu fill era només una petita part del que realment volia fer. En Tomàs estava segur que el seu germà, si pogués, aixecaria al jove entre els seus braços i el faria girar fins que tots dos caiguessin a terra. I entenia aquelles emocions, ja que ell sentia el mateix pel seu primer fill.
—Pare… Hauriem d’anar cap a casa, t’esperem per dinar —va dir en Fèlix, agafant l’oportunitat durant un breu silenci.
—A, sí! Doncs, vinga, corre i digues-li a la Felipa que afegeixi dos plats més. Tenim visita!
Cridant molt abans d’arribar a casa, en Fèlix va donar la notícia a la seva mare i als altres.
—En Joan és aquí!
—En Joan? Quin Joan? —va preguntar la Felipa, confusa. Va mirar darrere del seu fill i només va veure els dos més petits corrent—. I el teu pare?
—En Joan, mare, el nostre cosí, el fill del tiet. Ja van cap aquí tots tres.
La cuina era un bullici d’activitat. La Felipa remenava una gran olla de guisat. La Mercè i la Maria van acabar de posar la taula, mentre la resta de nens ocupava els seus llocs habituals al voltant de la taula. Era una taula llarga i estreta, feta de fusta robusta. Estava plena de plats de terrissa, preparats per rebre el guisat de vedella. Hi havia pa fresc i formatge, tot fent una olor prometedora. El foc de la llar escalfava l’habitació i el seu crepitar creava una atmosfera acollidora.
Quan van veure arribar els tres comensals més esperats, els nens van intercanviar mirades interrogatives, preguntant-se com seria realment aquell cosí que gairebé ningú d’ells recordava.
—Tia, però si el temps s’ha aturat per a tu! Et veig encara més jove que fa uns anys —va cridar el jove gairebé abans d’entrar a la casa—. I aquestes belleses, a qui els vau robar? Segur que no van treure la bellesa del tiet Tomàs. —El cabell vermell de les bessones i la semblança tan òbvia amb el pare deien el contrari. Totes dues, ja a punt de convertir-se en dones, es van ruboritzar davant el compliment rebut d’un jove tan alt i guapo.
—Vinga, Joan, deixa de fer el ruc i seu aquí —va dir en Mateu, amb una veu que permetia sentir el somriure que els llavis intentaven amagar.
Finalment, tothom es va asseure. En Tomàs va ocupar el cap de taula. En Mateu estava a la seva dreta i en Fèlix a l’esquerra. La Felipa es va asseure a l’altre cap, vigilant que tot estigués en ordre.
—Bé, doncs, gràcies a Déu per aquest menjar i per la família reunida. Comencem, bon profit! —va dir en Tomàs amb solemnitat.
El dinar va començar, acompanyat de rialles i converses animades. En Joan explicava les seves aventures amb detall, captivant l’atenció dels nens.
—Sabeu, vaig passar un temps a França. Allà tenen uns cavalls magnífics. Els he vist saltar barreres que semblaven muntanyes! —deia, provocant exclamacions meravellades.
—De debò?! —responia el petit Llorenç, amb els ulls oberts com plats.
—Sí, i algun dia us portaré amb mi per veure-ho —afegia en Joan, picant-l’ullet.
La Felipa va servir més guisat i va tallar més pa, assegurant-se que tothom estigués ben alimentat. Els seus fills creixien ràpid i podien menjar una muntanya de carn, però, gràcies a Déu, s’ho podien permetre.
En Tomàs observava la seva família amb un somriure satisfet. Sentia una calor especial al seu cor, sabent que estaven tots junts, sans i feliços. Tot i les dificultats que la vida de tant en tant els llençava, el vincle entre ells era fort i irrompible.
—Fèlix, passa’m el vi —va demanar—. Celebrem que estem tots junts.
Els gots dels adults es van omplir d’aquell líquid fosc que llençava reflexos perlats, mentre que els més petits podien beure mig got de vi aiguat.
—Per la família! —va dir en Joan, aixecant el got ben alt.
—Per la família! —van respondre tots a l’uníson, amb una alegria que omplia l’habitació.
El dinar va continuar amb històries, bromes i somriures. Cada plat buit era un testimoni de l’amor i l’esforç posats en aquell àpat. La casa era el seu refugi ple d’amor i calor, on cada membre se sentia segur i sabia que hi tenia el seu lloc especial.
Al final del dinar, la Felipa es va aixecar per començar a recollir.
—Deixa, mare, avui recollim nosaltres —va dir la Maria amb un somriure.
La mare va assentir, deixant-se mimar per les seves filles, i es va retirar a la seva cadira, observant amb amor la seva família reunida. Les joves van començar a recollir els plats, mentre les rialles continuaven omplint l’aire. Potser es van quedar al voltant d’en Joan una mica més del que calia, però els tres adults només van intercanviar mirades divertides.
Aquell dinar d’un diumenge assolellat de la primavera del 1871 quedaria gravat en la memòria de tots els membres de la família com un dels últims moments de felicitat compartida.
6
En Mateu Silvestró era un home que no li tenia por a la feina. De fet, se sentia satisfet treballant, tant ensenyant als més joves a llegir, escriure i fer els càlculs bàsics, com preparant diferents coses amb la mel i altres matèries que produïen les seves abelles. Gairebé no hi havia casa als pobles propers que no tenia almenys unes espelmes o un sabó fet per ell o la seva dona. Enviava la seva mel fins i tot a dos monestirs.
Tot això significava que tenia moltes coses al cap, però encara se sentia fort i preparat per dur el pes a les seves espatlles, encara que volia començar a preparar algun dels seus fills per heretar el negoci en un futur. L’única tria lògica que tenia era l’Andreu, el més petit dels seus cinc descendents, que mostrava un gran interès per aprendre tot allò que els seus pares tenien per ensenyar-li. El jove aprenia amb rapidesa, s’entregava a la feina amb tot el cor i, en això, era un Silvestró en cos i ànima. Igual que en Tomàs i el seu primer fill, en Fèlix, aquesta branca dels Silvestró tenia un pare i un fill que havien continuat el bon fil de la família.
Però, no tots els fills havien heretat aquest tret de caràcter.
La tornada del seu fill Joan havia despertat moltes emocions oposades al cor d’en Mateu. Era un home de personalitat oberta i càlida, amb un cor tan gran que no li cabia al pit, però no era un ximple. Sabia, probablement millor que la resta de la família, que el seu primer fill no havia fugit per raons simples de digerir. La gent parlava, de vegades sense voler i de vegades intencionadament, i ell havia sentit més d’una història que preferia no confirmar. Però adorava al seu fill més gran, la seva primera alegria, i no podia no sentir-se encantat per tornar a tenir al jove a prop després de set anys.
Sempre que visitava al seu germà Tomàs i la família, en Mateu quedava meravellat per la semblança del seu nebot Fèlix amb el seu fill Andreu. Físicament, eren tan diferents com el foc i l’aigua. El foc dels cabells vermells d’en Fèlix i la calidesa dels seus ulls de mel contrastava visiblement amb el blau marí, de vegades sorprenentment fred, dels ulls de l’Andreu i el seu cabell del color del gra madur sota el sol d’estiu, més clar que el d’en Mateu. Però tenien la mateixa edat, s’entenien com si fossin bessons i s’estimaven sense límits.
D’altra banda, en Joan tenia el cabell vermell de la majoria dels Silvestró, però el seu esperit no podia ser més diferent. Era un aventurer, un temerari, un seductor a qui les dones adoraven, mentre que ell sovint només veia interessos de diferents tipus o satisfacció instantània en elles. Més d’una vegada havia hagut de sortir per la finestra d’una respectable dona casada, mare i bona esposa. El dolç mal de cap era que totes elles eren esposes dels seus marits, però dones d’en Joan. El jove ho gaudia, però la cosa havia anat massa lluny i ell es va trobar en una situació de la qual l’única sortida era marxar. Això, combinat amb altres activitats, menys dolces i més perilloses, va ser la raó del seu llarg viatge.
Un dia d’aquella primavera, en Mateu, ja portat al límit pel silenci i el comportament del seu primogènit, va decidir iniciar una conversa que ja per endavant l’espantava. Va trobar al jove esmorzant la mel fresca i bevent hidromel, tot fet pel seu germà petit.
—Bon dia, fill. Com vas?
—Pare, quina meravella veure’t per aquí. No havies marxat a visitar els ruscs dels turons?
—Aquest any, això ho fa el teu germà, igual que moltes altres tasques.
—Ai, no… Pare, si us plau! Ara em parlaràs sobre el paper del primer fill, les seves responsabilitats, em diràs que hauria de ser jo qui fa tota aquesta feina. Però tu saps tan bé com jo que no he nascut per ser apicultor. No ho porto a la sang, ho sento.
—Si no pots o no vols ser apicultor, això no vol dir que no hauries de fer alguna cosa per guanyar-te el dret de menjar aquesta mel i beure la beguda que altres han passat dies i nits treballant per posar a la taula davant teu.
—No tinc aquest dret pel fet de ser el teu fill?
—No és tan senzill, Joan. El teu major problema és que no saps valorar l’esforç de la gent que t’envolta. Si tinguessis cinc o set anys, no t’estaria dient tot això, i ho saps. Però ets un home de vint-i-set anys, no pots esperar que et tractem com un nen petit.
El jove va deixar la gerra d’hidromel a la taula, mirant al seu pare amb més atenció. Veia tristesa, però també determinació en aquells ulls que coneixia i que recordava veure sempre somrients i plens d’amor. L’amor hi era, ho podia veure, però el somriure havia estat substituït per una tristesa inusual i profunda que el jove no va poder suportar mirar.
—Soc un covard, pare, què vols que et digui? Soc immadur i voluble, canviant com el temps al mar.
—A mi no em vinguis amb això. Tan canviant no ets, sempre es pot comptar amb alguns dels teus trets.
—A, sí? Quins exactament?
—Ets indiferent, groller quan et convé, sempre irresistible —en Mateu anava enumerant amb els dits—, saps quant t’estimem i ho fas servir. No dius res… Ni d’on vens, ni per què, ni on tornaràs a desaparèixer una d’aquestes nits sense deixar rastre, trencant-nos els cors un altre cop. —La veu d’en Mateu havia anat perdent intensitat mentre enumerava totes les coses que feien que la relació amb el seu fill sigui un punt tan dolorós.
En Joan estava, en part, sorprès per la veritat de les paraules del seu pare. Però coneixia la saviesa d’aquell home, a qui estimava més que a qualsevol persona del món. Sabia que li causava dolor amb la seva forma de ser, però no podia viure de cap altra manera.
—No tens res a dir? —La veu que venia de l’altra banda de la taula era profunda, trista i tranquil·la, resignada.
—No sé que dir-te. Tens raó, ho sé, però tu també saps que no puc canviar. He viscut ja tantes coses que no podria tornar a ser el nen que s’abraçava a les teves cames amb adoració, encara que m’agradaria fer-ho. M’encantaria ser allò que esperes de mi… —Va negar amb el cap amb impotència—. No puc.
—Saps que tens dos fills? —El cop va ser inesperat i, per tant, encara més dolorós.
—Què? —La sorpresa del jove era sincera. Descobria que les seves pors i esperances més profundes s’havien fet realitat.
—Coneixes l’honorable vídua Oliver? Bé, sembla que no sempre va ser tan honorable. Veig que et resulta conegut el seu nom. I què em dius del seu fill, el petit Joan Mateu? Quin miracle, porta el teu nom… I el meu! No tens almenys una mica de vergonya, Joan? I la Clara Martorell? Pobre criatura… Quants anys tenia, quinze? La seva Joana té un color de cabell bastant vermellós. Una cosa estranya, ja que a la família de la mare tothom és de cabell castany. Els ulls blaus podria haver-los heretat del pare, però els seus són freds com el gel, mentre que la nena els té càlids i profunds, jo trobo que s’assemblen sospitosament als ulls de la teva mare.
—Prou, pare, si us plau!
—Prou?! —Els ulls d’en Mateu estaven secs, però la seva veu estava amarada de llàgrimes—. Li va preguntar algú a la Clara quan li van triar el marit si li semblava que era prou major? O potser ell, qualsevol dia, mentre la colpeja i la força a complir els seus deures matrimonials, pregunta si és prou? Saps què vas fer, fill? Ets conscient del que li vas fer a la pobre noia? A tota la família? A la nostra família? Saps que vull morir cada cop que em trobo el Joaquim Martorell? Per què? Per la vergonya, perquè sé que ell coneix la veritat.
—La van obligar a casar-se? Amb qui?
—I què pensaves, que permetrien que tinguessi un nadó sense pare? A vegades sembles tan ingenu, fill…
—Amb qui la van casar, pare? —En Joan sentia que un puny de ferro li apretava el cor. Qui feia de pare a la seva filla? Tenia una filla i un fill!
—Amb el Jaume Cerveró.
—No! —En Joan es va aixecar, horroritzat, tirant de la taula la gerra de més de cinquanta anys, part del dot de la seva mare. Desenes de fragments de ceràmica van volar al voltant de la taula, mentre l’hidromel remullava les seves sabates—. Aquell home podria ser el seu besavi! És brut, cruel… No! Com li van fer això? Com poden permetre que aquell home… Mare de Déu! La nena… La meva filla creu que ell és el seu pare?!
—Seu, Joan. Seu i escolta’m. —En Mateu es va aixecar, posant les mans a les espatlles del seu fill i empenyent-lo de nou a la cadira—. En primer lloc, has d’entendre que això ni pots ni has d’intentar canviar-ho. La petita es diu Joana Cerveró i Martorell i això es un fet que ningú haurà de qüestionar, mai. Només així totes dues, tant la Joana com la Clara, potser tindran una oportunitat de viure una vida tranquil·la.
Cada síl·laba era com un cop de puny a la cara d’en Juan. La pitjor part era que, pensant-ho bé, ell sabia que el seu pare tenia raó. Tremolava de fàstic, ràbia i impotència.
—Quant al nen… —En Mateu seguia amb les mans a les espatlles d’en Joan, així que va aconseguir aturar-lo quan el jove va intentar aixecar-se un altre cop—. Seu! Hauràs d’escoltar-me, fill. I creu-me, això em fa tant o més mal que a tu, però algun dia t’ho hauria de dir. En Joan Mateu Oliver és l’hereu d’un comerciant ric i poderós, té un bon futur i totes les probabilitats de viure una vida còmoda. No hauries ni d’apropar-te a casa seva, de veure al nen ni parlar. Si us veuen junts, serà evident que per les seves venes corre la teva sang i que de l’Albert Oliver no té ni tan sols una ungla. Seria la ruïna, tant per a tu com per al petit. No li pots fer això al teu fill, Joan…
Les llàgrimes, amargues llàgrimes d’horror i desesperació, correien pel rostre del jove. El pare, ja feta la dolorosa tasca d’enfrontar el seu fill amb la veritat, es va agenollar i va abraçar el jove. No sentia ni els trossos afilats de la gerra trencada tallant-li la pell, ni la mossegada de l’hidromel vessat que li amarava els talls. Mentre en Joan agafava les vores de la taula de pedra amb totes les seves forces i sanglotava suaument, en Mateu l’abraçava i plorava amb ell en silenci.
Aquella nit, el Mateu va veure una ombra aturant-se a prop de la seva finestra. Sabia que vindria i per això ni volia ni podia adormir-se. Era en Joan, que s’acomiadava de tot allò que ja havia deixat enrere fa anys i que ara abandonava per no tornar mai. En Mateu es va aixecar, apropant-se a la finestra. La mà d’en Joan era forta, endurida per anys i fets dels quals el pare mai sentiria parlar el fill. Al mateix temps, era la mà d’aquell nen que, mentre feia els primers passos inestables, buscava la seguretat de la presència del seu pare. Ara, sense paraules, el jove intentava transmetre tota la seva gratitud i l’amor, absorbint de la càlida palma del seu pare tot el suport que, sabia, necessitaria més que mai en un futur proper.
En Mateu es va quedar al costat de la finestra molt després de perdre de vista l’ombra que s’emportava la meitat del seu cor.
—Va marxar? —La veu desperta de l’Aina li va arribar mentre ell, sense veure-ho, mirava com s’albava.
—Sí.
—Millor així, vell meu ben estimat. Ha de trobar-se, cercar un sentit i un camí per sa seva vida, i aquí no podria fer-ho.
—Ho sé, però això no fa que el buit del meu pit faci menys mal.
—Au, vinga, anam a fer feina, que això sempre mos ha pogut llevar ses penes.
—Anem-hi, però no sé jo si aquesta és una pena que se’n anirà tan senzillament.
7
Estiu de 1871
Font-rubí, Alt Penedès, Barcelona, Catalunya
La primera vegada que en Fèlix va veure el seu tiet després de la breu aparició d’en Joan, el trobava menys brillant. No sabia com explicar-ho d’una altra manera. En Mateu sempre havia tingut una llum interior que semblava arrossegar al seu voltant. Ara es veia més tancat, ja no mostrava aquell somriure constant que feia fondre el gel. Ja feia anys que el vermell coure del seu cabell tenia reflexos platejats, però ara la plata semblava més notable, més dominant.
L’abraç que van compartir al jove li va semblar especialment sentit.
—Tiet… —El noi el va mirar atentament—. Com estàs?
—Quan et veig, millor —va ser la resposta sincera d’en Mateu.
—I l’Andreu?
—Amb les abelles. Està acabant amb el til·ler, els castanyers estan en plena floració… Saps que la feina mai s’atura.
—Quan acabem d’abocar el vi, potser aniré a visitar-vos.
—Vine, fill, saps que sempre és una alegria.
—Vinga, entrem. Pare, en Roger i l’oncle Prat t’esperen.
—L’Armand?
—Sí. Sincerament, si m’ho preguntes a mi, no m’agraden gens les cares que tenen.
—Què serà això tan important? Tant que m’han convidat a venir des de Gelida?
—Pare ja t’ha parlat sobre les vinyes?
—No, però passo molt de temps a Gelida i he sentit la gent parlant…
—Tiet! Però, per què no m’havies dit res?
—Dir-te què, nen? Són coses que ni jo mateix acabo d’entendre.
—Ai, tiet… Ja els he dit als meus pares i si cal tornaré a dir-ho. Jo de les vinyes no marxo ni amb els peus pel davant… —El dolor als ulls del jove era profund i agut.
—Farem tot el que calgui per poder seguir com abans, quedar-vos aquí, però si hi arriba la…
—No m’entens. Jo em quedo, encara que sigui l’única persona viva d’aquí al Montseny.
—Fèlix, estel meu brillant… —El jove sentia un nus a la gola a causa de l’amor i la tristesa infinits que emanaven de la veu del seu tiet—. La vida mai és tan senzilla. Prefereixes aquestes terres als teus germans i els teus pares? Nen de la meva ànima, tu i jo sabem que se’t trenca el cor quan no ets a prop dels petits per uns dies. Com viuries sol? Saps que… Millor respirem profundament, reunim coratge i entrem a veure què vol el consell de guerra d’allà dins. Després ja veurem què s’haurà de fer. Vinga, tu primer.
I van entrar. Primer va passar en Fèlix, amb l’esquena recta, aterrit però decidit. En Mateu el seguia a dos passos enrere, fins i tot d’aquesta manera intentant protegir el seu nebot dels cops que sabia que el jove segurament hauria de rebre.
Era una habitació fosca, masculina, on els homes es reunien després d’una llarga jornada de treball, així com quan calia tractar qüestions importants. L’aire dens, carregat de fum pel tabac de l’Armand, probablement importat de Cuba, feia que l’habitació semblés encara més fosca. La seva roba, evidentment cara, pretenciosa i probablement d’última moda, contrastava quasi còmicament amb les robes molt més senzilles i pràctiques que portaven els Silvestró. En Tomàs havia tingut molt èxit amb el vi i havia guanyat molts diners, però les sabates de l’industrial i comerciant arribat de Barcelona semblaven més cares que tota la roba que posseïen els Silvestró.
L’ambient habitual, la sensació de solidesa i fiabilitat d’aquell entorn familiar semblaven haver-se esvaït, com si el vent els emportés.
Mentre tancava la porta, en Mateu mirava els seus dos germans i l’Armand, germà gran de la Felipa, asseguts al voltant d’una taula, més ampla però molt més curta que la taula de la casa. “Ja ho veig”, va pensar, “amb les cares que duen, no m’estranya gens que el nen estigui tan aterrit”. El que més el preocupava era l’expressió de derrota del seu germà Tomàs. Combinada amb l’expressió neutra de l’Armand, que tot i així permetia veure la satisfacció d’haver fet un bon conveni, augmentava l’ansietat en els ja confusos pensaments d’en Mateu. Ell hi veia dues possibilitats, i no sabia quina li agradava menys.
—Seu, Silvestró, t’esperàvem —va dir l’Armand.
—Bon dia. Tomàs, Roger…
—Bon dia, germà. Seu, si us plau. Fèlix?
—Pare.
—Què et cal?
—Ja sé que ho havíem parlat i em sap greu, però no penso sortir d’aquí, digueu el que digueu. Això també és casa meva, es decideix sobre la vida de tota la família, no? Jo soc el vostre primer fill, soc qui té el deure i el dret de continuar la tradició d’aquesta casa i aquesta terra. He d’estar aquí.
—El nen té raó, Tomàs. Deixa’l.
—Vinga, home, és una criatura! —La impaciència de l’Armand era fàcil de notar. Mai li havia agradat gaire el més gran dels Silvestró i trobava molesta la seva manera de ser. A més, la influència que tenia sobre en Tomàs i la seva actitud protectora cap al nen feien que l’Armand volgués esclatar—. Què pot saber aquest nen sobre coses d’adults?
—Prou, Armand. És el meu fill i, com ell mateix diu, té el dret de conèixer el futur de la família. I sobre la vida aquest jove potser sap més que tu i jo junts, però no és això el que hem vingut a resoldre. —En Tomàs coneixia a l’Armand i no suportava el menyspreu mal dissimulat amb què es dirigia a la seva família.
—Tomàs, si us plau… Bé, no importa. Passem ja a la feina, que no tinc tot el dia.
Mentre en Tomàs i el seu cunyat explicaven les notícies que havien rebut sobre la plaga que arrasava les vinyes de tota Europa, el rostre d’en Fèlix es va anar posant cada cop més pàl·lid. En Mateu feia preguntes i afegia parts de la història que ell mateix havia sentit de la gent a Gelida. Se sentia estrany amb la mà a l’espatlla del seu nebot, amb en Tomàs davant, quasi com si fos el rival del seu propi fill. Mentrestant, en Roger va romandre en silenci, escoltant amb atenció.
—El que jo proposo és que vingueu a Barcelona. Així estaríem més a prop i jo, juntament amb la meva dona, us podríem ajudar.
—De quina mena d’ajuda estem parlant?
—Mateu, Mateu… Tu sempre tan curiós, eh? Jo crec que el més important seria la possibilitat de muntar un bon negoci i no pas dependre del temps. Que si plou, que si no plou. Que si hi ha prou dies assolellats, que si n’hi ha massa. Això d’estar tota la vida mirant al cel t’acaba trencant l’esquena, saps? Una botiga de teixits, per exemple, seria un bon punt d’inici.
—M’estàs dient que començar des de zero amb més de quaranta anys, i en un camp que coneixes tan sols superficialment, és millor que lluitar per conservar allò que has anat construint durant tota la teva vida? Perdona, però això sembla baix fins i tot arribant d’algú com tu.
—A, perdona, tu que tot ho saps… Si ets tan intel·ligent, amb aquests principis tan ben definits, per què llavors no li ajudes al teu germà? Potser la teva saviesa pot aturar la plaga. No et fiquis amb mi, Mateu! Tu saps quants francesos van deixar ja les vinyes i van marxar a les ciutats? Aquí passarà el mateix. Què podrien fer en aquestes zones rurals, on hi ha més llops que persones?
—Aquestes zones rurals, com tu els dius, són la nostra terra. Aquí hem viscut sempre, aquí neixen els nostres fills i néts. No tothom ha de viure a la ciutat. Què faria la ciutat sense els pagesos que sembren el gra del qual fan la farina per al pa que menges cada dia i planten els tomàquets que et refresquen els calorosos dies d’estiu, els ramaders que crien animals la carn i la llet dels quals tens a taula cada dia, els viticultors amb els productes dels quals apagues la set…?
—Molt bé, i el futur de tants fills que van engendrar la meva germana i el teu germà? Tu creus que per a ells hi ha prou amb els prats i boscos? Què se suposa que faran ells un cop arribi la plaga? Tot aquest assumpte de l’amor i el suport de la família està bé, però l’amor no pot omplir l’estòmac dels seus fills. O sí? No sé si ho entens, ja que tu treballes dins d’un altre gremi, però s’acosten anys força difícils per als viticultors.
—Doncs, pare, la decisió ja està presa? —Era la primera vegada que en Fèlix obria la boca després de negar-se a sortir. La seva veu era ferma i intensa, igual que el foc que cremava als seus ulls. Mai abans havia semblat tan adult.
—Fèlix, no és una cosa que m’agrada, però no tenim cap altra opció.
—No m’ho puc creure! Què hem de fer, anar a la ciutat i pregar la misericòrdia a persones com… ell?
—És el germà de la teva mare, li deus el respecte que…
—Perdoni, pare, però és el mateix respecte que ell no ens mostra? Ni cent camises de seda i pantalons suaus el fan més home que vostè o que jo. Em diu criatura, quan ja soc home. Parla així de mare i vostè, i què passa? Res, vostè calla i ell continua. Jo no canviaria una sola branca de les nostres vinyes per deu mansions com les que segurament té allà a la ciutat. Soc per això menys home, menys digne? —La barba del jove tremolava de ràbia i impotència.
—Fill, si us plau, això és una conversa que haurem de tenir a soles. —Veient que el jove no cediria malgrat les seves paraules, en Tomàs es va aixecar, va demanar disculpes als adults i va portar el seu fill fora per intentar explicar-li allò que, com ell ben sabia, no tenia cap explicació.
—Roger, et quedes amb l’Armand? En qualsevol cas, la meva companyia no és del seu gust. —En Mateu també es va aixecar, absorbit en els seus pensaments.
—I tu què?
—He de parlar amb en Tomàs.
—Ves-hi, Silvestró. —Pronunciat per l’Armand, el cognom gairebé semblava un insult—. Probablement tant ell com el nen necessiten una mainadera.
En Mateu, tenint el caràcter que tenia, només va mirar a l’altra banda, cap al seu germà petit. Va negar lleugerament amb el cap, com si es preguntés per què algú tindria la necessitat de ser com l’Armand, i després va sortir darrere en Tomàs i en Fèlix.
8
Tardor de 1863
Vilassar del Mar, Barcelona, Catalunya
La casa colonial dels Oliver era una d’aquelles mansions que, amb només una mirada, deixaven clar el poder i la posició social dels seus propietaris. Amb les seves façanes emblanquinades i els grans finestrals de fusta pintats d’un blau intens, dominava el paisatge com si fos un record vivent d’un passat pròsper i aventurer. La seva arquitectura era un testimoni de l’època indiana, tan exitosa per a alguns.
El porxo, ample i elegant, envoltava gairebé tota la planta baixa. Estava sostingut per columnes robustes d’estil dòric, però amb una senzillesa que no li restava magnificència. L’ombra protectora dels llimoners que es trobaven estratègicament col·locats al jardí era un excel·lent refugi quan el sol d’estiu cremava fort. Per damunt del porxo, un balcó amb baranes de ferro forjat permetia contemplar el mar, que semblava bullir amb els secrets recollits al llarg de tantes costes.
Els jardins que envoltaven la casa eren un espectacle per si sols, un laberint cuidat de camins de grava i parterres de flors exòtiques, portades anys enrere de les Amèriques pels patriarques de la família. Palmeres altes esculpien ombres elegants sobre la gespa impecable, mentre una petita font de marbre, al centre del jardí, feia brollar l’aigua amb un murmuri constant, gairebé com un secret compartit només amb aquells que s’aventuraven a acostar-se.
Just allà, al costat de la font, es trobaven dues persones. Aquell magnífic vespre als principis de la tardor de 1863, el taronja i vermell del cel de ponent semblaven reflectir la passió d’aquests dos esperits errants que s’havien trobat per casualitat, però que ara es buscaven amb tota la intenció.
Ell… Molt jove, irresistible per a les dones i perfectament conscient de tot el que podia aconseguir gràcies a aquesta característica seva. Alt i elegant, pèl-roig, de somriure seductor, amb ganes de dones i aventures perilloses.
Ella… De bona família, casada amb un home d’una família encara més bona. Uns quants anys major que el seu nou amant, però encara prou jove i prou desafiant per atreure-lo amb la seva bellesa i amb el risc que representava. I gaudint d’aquell mateix risc potser més que ell.
Petons, tocs i paraules xiuxiuejades amb un to cada cop més exigent conduïen a un lloc on tots dos ja havien estat, però que encara els atraia bojament amb el seu perill. Eren com dos Ícars, volant cap al sol sabent que els fondria les ales i els llançaria a l’abisme. Per a ella, aquella possible caiguda vertiginosa era potser fins i tot més dolça que el mateix sol. Era un joc que tots dos volien dominar, però el foc, un cop encès, és difícil de controlar.
—Tanta roba… O, cel, per què les dones porteu tanta roba?
—Per estar calentes, senyoret Joanet… Arriba la nit, una dona ha de trobar maneres per estar calenta.
—Ets tan irresistible, com la fruita més dolça del paradís…
—Ja saps que la fruita prohibida és la més dolça.
—Oh, recolliré aquesta fruita deliciosa i me la menjaré amb molt de plaer… M’encanta provar fruites noves.
—Vine, entrem a la casa, aquí ja fa fred.
El jove es va deixar guiar a la mansió. Les escales del balcó eren un obstacle que ella ja superava fàcilment, fins i tot amb un vestit llarg de dama i sabates adequades. Mentre pujaven, ella va demanar que li desbotonés el vestit a poc a poc. Caminava cap enrere davant d’ell, alçant les mans per deixar caure el seu llarg cabell castany. Ell gaudia de les vistes que li oferia aquesta postura de la dona. Ella, somrient, caminava molt lentament, estenent la dolça agonia de l’espera. Ell la seguia. No coneixia aquell balcó ni aquell dormitori, però amb el temps caminaria amb la mateixa seguritat que la dona pels racons més íntims de la casa del marit d’ella, fins i tot durant les nits més fosques.
La brisa entrava per les portes obertes del balcó portant l’aire salat i fresc i, tornant cap al mar, s’emportava paraules murmurades i sons dels amants com un altre secret que les ones amagarien. Tots dos recordarien aquella primera nit com un viatge de descobriment d’una gran font de plaer i aventura.
Abans de l’alba, en Joan Silvestró ja havia marxat, deixant la dona descansant al llit de matrimoni. Caminava amb passos lleugers i satisfets. Se sentia ple de joia per haver aconseguit arribar a ella després de quatre mesos de mirades furtives, somriures desafiants i tocs al passar que eren tot menys casuals. La tensió entre tots dos havia anat creixent i sabien que, com més pacients fossin, més gran seria el plaer. El jove va somriure. “Ben valia la pena l’espera.”
Però ja era un nou dia i l’esperaven tasques importants, igualment desafiants i perilloses. Ara calia arribar a Barcelona el més aviat possible i trobar els seus companys, gent que sabia que els seus pares i tiets enviarien als rems sense pensar-s’ho dues vegades. “I bones raons tindrien”, va pensar, “però gent d’aquesta sempre hi ha hagut i hi haurà”. Un pensament el va fer estremir-se. “Gent com jo.”
9
Estiu de 1871
Barcelona, Catalunya
En Joan Silvestró estava furiós. Acabava de perdre un carregament important de tabac a la mar. La seva part més humana també pensava en aquells homes que van perdre la vida, però ell intentava callar-la. Si es posava a pensar en això, es tornaria boig. Preferia buscar maneres de fer realitat les idees que tenia.
Era ple d’estiu i l’aire de la ciutat era pesat, sufocant, la humitat insuportable drenava cada gota de líquid dels cossos ja atrapats a la roba que l’etiqueta exigia als barcelonins més podents.
Al Joan li picava el coll de tanta calor, i sentia que l’elegant vestit de tres peces que portava aquell vespre l’ofegaria. Però havia decidit unir-se a una festa de nivell alt, on sabia que trobaria aliats per a alguns dels seus plans. Aquests plans demanaven quantitats importants de diners, cosa que en Joan no es podia permetre. El què el jove sí tenia era un encant natural, presència més que agradable i una gran intel·ligència social.
Coneixia a més d’una persona a la sala. Ell no era tan àmpliament conegut, però les dones giraven per mirar-lo. Somreia discretament a aquelles que li semblaven potencialment interessants, però cada cop que ho feia, sentia les paraules del seu pare travessar-li les entranyes.
Content per haver aconseguit la col·laboració d’un empresari per importar vaixella exclusiva de Venècia, en Joan va sortir al jardí per refrescar-se. S’acabava de portar als llavis un bon cigarret, rebut de l’amfitrió com a regal de benvinguda, quan la va veure. Sensacional amb un vestit verd més que luxós, la vídua de l’Albert Oliver passejava de la mà d’un home gran.
En Joan es va quedar sense alè. Havia estimat aquesta dona a la seva manera quan era ben jove, tenia un fill amb ella. Encara tenia aquest atractiu, malgrat que segurament estava a prop dels quaranta. Deuria apropar-se? Què li diria?
—Però si és en Joanet, eh! —L’havia vist i era ella qui s’apropava, somrient—. D’on vas sortir?
—Bon vespre, senyora. —Ell, encara que amable, intentava protegir-se, amagar-se darrere el cigarret.
—Senyora? Quan et vas posar tan formal, Joan? Mira, et presento al meu amic, en Rafel Ribes, antic soci de l’Albert.
—Un plaer, senyor Ribes.
—Igualment, senyor…?
—Silvestró.
—Joan Silvestró, si no m’equivoco.
—Sí.
—Disculpeu, he d’entrar uns moments. M’espereu aquí?
—Ves-hi, Rafel. Estarem bé.
… ☺